Reagrupament Sant Andreu

2010-10-18T00:20:00.001+02:00

Tenim el gust de convidar-vos a l’acte d’inauguració de la nostra seu, al c. Malgrat 93 de Barcelona, que tindrà lloc el proper dimecres 20 octubre, a les vuit del vespre. En el transcurs de l’acte lliurarem el premi Segador de l’Any a Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis, per la gran activitat que estan realitzant, ell i el seu grup, a favor de la independència de Catalunya. Ens adreçaran la paraula: Ignasi Pujades, Jaume Vallcorba, Rut Carandell, Joan Carretero i Ramon Carner. Us hi esperem amb molta il·lusió perquè creiem que, entre tots, estem inaugurant una nova i definitiva etapa en la història del nostre país.

Reagrupament Independentista de

Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i Horta-Guinardó

Pàtria i Dignitat

Nova Comissió Executiva a Reagrupament Sant Andreu

2010-04-25T17:09:00.007+02:00

Nova Comissió Executiva a Reagrupament Sant Andreu.

El passat 15 d'Abril es va celebrar al bar 30 Nits, les eleccions per la Comissió de Reagrupament Sant Andreu.

Desprès dels problemes en la nostra anterior Comissió, es va procedir a fer unes noves eleccions i els resultats van donar com a guanyadors la candidatura d'Andreuens, així que la nova executiva a Sant Andreu esta formada per:

Pere Avellà i Bonet: Coordinador
Ignasi Pujades i Domingo: Secretari
Josep Feliu i Carulla: Tresorer
Roger Lacort i Prieto: Organització i Logística
Arnau Solà i Anglada: Comunicació i Relacions Institucionals
Teresa Ribes i Font: Àrees de Treball
Albert Saball i Noró i Joan Antoni Sagols i Fontcuberta: Imatge i Web

Per últim demanar disculpes als nostres associats per la nostra inactivitat en aquest web i esperem que a partir d'aquest moment tornarem a agafar embranzida.

Visca Catalunya Lluire !!

Comunicat dels responsables territorialsde Reagrupament

2010-02-03T14:23:00.001+01:00

Els responsables territorials de Reagrupament Independentista de tot Catalunya, reunits a Sant Boi del Llobregat l'1 de febrer de 2010, han refermat el seu compromís amb el projecte de Reagrupament i la seva lluita per la independència i la regeneració democràtica del país.

Amb aquest objectiu, es trasllada el ple suport a Joan Carretero i a l'equip directiu de Regrupament.

S'agraeix a tots els membres de la Junta Directiva el seu esforç per la continuïtat del projecte i fem arribar a tots el catalans i catalanes la nostra confiança en el projecte de Reagrupament.

Visca Catalunya lliure!

Comunicat als associats de Reagrupament

2010-01-31T18:51:00.003+01:00

Davant de la transcendència dels fets succeïts ahir dissabte, dia 30 de gener, i per tal de mantenir el conjunt dels associats plenament informats sobre els esdeveniments, fem avinents les següents consideracions:

L’apartat 4.2.a) de la ponència política aprovada per l’Assemblea General de Reagrupament Independentista celebrada el passat dia 3 d’octubre del 2009 diu, textualment, que la candidatura que Reagrupament impulsi per a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 haurà de preveure “que els seus candidats en cada circumscripció electoral siguin escollits en un procés de primàries amb llistes obertes per tots els associats de Reagrupament Independentista de la circumscripció electoral corresponent”. El contingut de la ponència política, com tots els altres acords de l’Assemblea, òrgan sobirà de Reagrupament, vinculen obligatòriament la Junta Directiva i tots els associats.
El passat dia 15 de gener, en roda de premsa celebrada al Col·legi de Periodistes de Barcelona, l’expresident de Reagrupament va anunciar que l’elecció dels components de les candidatures electorals tindria lloc en una assemblea que se celebraria al Palau de Congressos de Barcelona el proper dia 21 de març.
En la sessió de la Junta Directiva celebrada el dia 16 de gener, l’expresident de l’associació va anunciar que tenia la intenció de presentar un reglament per a la celebració de les primàries de manera centralitzada segons el qual tots els associats de Reagrupament, independentment del seu lloc de residència, tindrien dret a votar les llistes de les quatre demarcacions electorals. Alguns membres de la Junta van manifestar la seva disconformitat amb aquest propòsit, degut a que vulnerava la decisió democràticament adoptada per tots els associats de Reagrupament en l’Assemblea General del 3 d’octubre, on s’estableix que l’elecció de candidats ha de ser descentralitzada per a cada circumscripció electoral.
El passat diumenge, dia 24 de gener, la web de Reagrupament publicava unes declaracions de l’exvicepresidenta de l’associació en la qual manifestava que “tots els candidats que Reagrupament presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya hauran de ser elegits per l’Assemblea prevista per al proper 21 de març a Barcelona”.
La difusió de la notícia a la web va generar un viu debat que es va manifestar, tant a través de comentaris a la pròpia notícia, com en un seguit de posicionaments de diverses assemblees comarcals i de districte. En tots dos casos, els posicionaments defensaven, de forma molt majoritària, la celebració de les eleccions primàries de forma territorialitzada i descentralitzada, tal i com estableix la ponència política aprovada a l’Assemblea General del 3 d’octubre.
Finalment, en el decurs de la Junta Directiva extraordinària celebrada el dissabte 30 de gener, convocada amb un únic punt de l’ordre del dia (“Balanç de l’associació Reagrupament Independentista”), l’expresident de l’associació, sense cap altre preàmbul, va anuncia que si 4 membres de la Junta (Francesc Abad, Albert Pereira, Jaume Renyer i Emili Valdero, aquests dos últims absents de la sessió), no presentaven immediatament la seva dimissió, dimitiria ell mateix. Aquests quatre membres de la Junta són els que defensaven que s’apliqués un procediment d’eleccions primàries de forma territorialitzada i descentralitzada, tal i com estableix la ponència política aprovada a l’Assemblea General del 3 d’octubre.
Després d’un debat en el que l’expresident no va donar cap motiu que justifiqués la seva exigència, la sessió va acabar amb la seva dimissió i amb la de 12 membres més de la Junta.
Els llocs vacants dels membres dimitits de la Junta Directiva seran coberts amb els candidats suplents de les eleccions celebrades a l’Assemblea General del 3 d’octubre, tal i com estableix el Reglament de funcionament Intern de Reagrupament Independentista.
Davant de la situació creada, ahir mateix va convocar-se una reunió urgent de tots els coordinadors comarcals de l’associació, que tindrà lloc demà dilluns, dia 1 de febrer. Amb posterioritat, i d’acord amb el que preveuen els Estatuts de Reagrupament Independentista, la Junta Directiva haurà de convocar una Assemblea General Extraordinària tan aviat com sigui possible.
El compromís dels membres de la Junta Directiva en exercici és d’informar puntualment els associats, amb la màxima transparència, de tots els esdeveniments que es vagin produint des d’aquest moment fins que se celebri l’Assemblea General Extraordinària.
Barcelona, 31 de gener del 2010

Reagrupament Sant Andreu ja té nova Comissió Executiva

2010-01-19T19:05:00.024+01:00

El passat divendres 15 de gener a dos quarts de nou del vespre, es varen celebrar al Centre Catòlic de Sant Andreu, les eleccions a representants de la nova Comissió Executiva. L'Assemblea constituent va comptar amb una assitència de 24 associats dels 61 censats (39.3%).

Els candidats presentats conjuntament a la candidatura "Andreuencs", foren els guanyadors de les eleccions.

D'aquesta manera el nou executiu de Reagrupament-Sant Andreu queda format per:

Pere Avellà i Bonet (Coordinador)
Eva Bonet i Corcoy (Secretària)
Jaume Solà i Masferrer (Tresorer)
Xavier Gonzàlez i Palau (Relacions institucionals)
Xavier Miralles i Gonzàlez (Organització i expansió)
Jorge Luis Pérez i Villar (Joventut)
Teresa Ribes i Font (Àrees de treball)
Arnau Solà i Anglada (Comunicació)
Dalila Teruel i Bosor (Logística)
David Fernàndez i Escolà (Imatge i web)

Enhorabona a tothom i bona feina!

Vídeo de festa major

2010-01-12T14:45:00.006+01:00

Passades les festes de Nadal ens retrobem per mostrar-vos el vídeo que l'equip d'audiovisuals de Reagrupament va fer del concert que el passat 27 de novembre va organitzar l'assemblea de Reagrupament-Sant Andreu en motiu de la festa major del barri.

Esperem que el gaudiu!:

Felicitació de cap d'any

2009-12-31T12:09:00.000+01:00

Felicitació de cap d'any de Joan Carretero, president de Reagrupament

Felicitació de cap d'any de Joan Carretero, president de Reagrupament from Reagrupament on Vimeo.

Bones festes

2009-12-25T15:19:00.000+01:00

Des de Reagrupament-Sant Andreu us desitgem molt bones festes de Nadal i feliç 2010.

Llibertat, dignitat

2009-12-18T10:57:00.001+01:00

Diàleg

Joan Solà

Filòleg i premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Fa una setmana Manel Fuentes em preguntava per què jo votaria que sí en el referèndum que diumenge es farà en una gran quantitat de poblacions de Catalunya per fer constar si ens interessa o no la independència. No sé si s’esperava una inflamada perorata. Amb veu clara, simple i reposada li vaig dir: si es plantegés la votació a Barcelona, on resideixo, votaria que sí. Per una raó incontestable: perquè jo no accepto que ningú em subjugui. I ara hi podem afegir totes les explanacions que vulguem, que totes seran paràfrasis d’això mateix.

Per exemple: que fa tres segles que el meu país està sotmès per l’Estat espanyol, en tots els sentits, econòmic, cultural, lingüístic, polític. En diuen democràcia, però és una dictadura dels que encara tenen –després de tants anys!!– el control de tot el país, imposant una cosa tan simple com les majories. Per simple llei demogràfica, ells tindran sempre molts més vots que nosaltres. Ells, el PSOE i el PP, compten amb l’infal·lible esquer de la bandera i la llengua, les dues grans “raons”, sentimentals i totalitàries, que aixopluguen, apleguen i arremoren les masses contra Euskadi i contra Catalunya.

Per exemple: que, dins aquest Estat totalitari, jo no sóc igual que els altres “espanyols”: ells se senten escalfats amb la bandera al·ludida, ells poden anar pertot i fer-ho tot en la seva llengua, ells tenen sempre la protecció incondicional de l’Estat i de la Unió Europea. Jo no: jo en tinc una altra, de pàtria, que ells no m’han reconegut mai i que sempre han intentat destruir-me-la; jo tinc una altra llengua i una altra literatura, que ells han maldat per esborrar-les del mapa, generació rere generació, violència que manté encara avui mig país en la ignorància d’aquesta llengua i d’aquesta literatura; jo no puc fer pràcticament res amb la meva llengua, ni tan sols dins el meu país, i em sento empegueït, després de trenta anys de “democràcia”, senyors!!, quan travesso l’Ebre.

Per exemple: que també culturalment hi ha dins aquest Estat la “llei” de la força (una força de molts tentacles) que permet d’acumular a Madrid o a Salamanca la majoria de béns culturals de tots els altres, en lloc de protegir-los contra la dispersió o l’espoli, i que ara ha permès que se n’anés de Catalunya un important llegat fotogràfic.

L’alcalde d’Arenys de Munt, el senyor Carles Móra, ho deia la setmana passada amb una paraula sinònima de la meva: dignitat. Una persona, un poble, necessiten primàriament tenir dignitat. A Catalunya fa mesos i anys que ens sentim humiliats, escarnits, trepitjats per les forces “legals” de l’Estat. I és per això, senyors ciutadans d’aquest país, que jo votaria sí. Afortunadament, fa uns mesos que ens comencem a moure, que comencem a reaccionar d’una prostració que feia massa temps que durava. Diu que els polítics es neguitegen amb el xim-xim que senten caure pacíficament i pertot a favor de la independència. ¿Vostès s’han de neguitejar, senyors polítics, vostès que són incapaços d’assumir una cosa tan elemental com que el nostre país viu humiliat des de fa segles, vostès que són incapaços d’escoltar les veus de denúncia i de dir no d’una vegada? Ens trobem, doncs, en un moment dolç d’esperança: només reaccionant, només tirant endavant de cara al futur, només engrescant la joventut i tots els immigrats en un projecte progressiu i clarament català, només així els ciutadans de Catalunya deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú.

Original: Avui.cat

Joan Solà: De Premi d’Honor a Segador Revoltat

2009-12-14T11:54:00.000+01:00

I. De Premi d’Honor de les Lletres Catalanes...

Una de les coses que em fascina més de Joan Solà és la seva plena dedicació al llenguatge. Al llenguatge que és el cim més alt de la creació de l’esperit humà. Per tant, la dedicació de Joan Solà al cim més alt de la creació de l’esperit humà. I això l’ha configurat amb una riquesa interior, impossible d’exhaurir i impossible d’escatir.

Però el llenguatge de Joan Solà no és un llenguatge qualsevol. És el llenguatge del país. És la llengua catalana. Però tampoc no és una llengua catalana qualsevol, sinó exactament la llengua de la seva terra, la llengua de la terra, la llengua del Pla d’Urgell.

No deu ser cap casualitat que en aquest Pla d’Urgell una munió de pobles portin el seu nom associat a la bellesa: Bell-lloc d’Urgell, Bellcaire d’Urgell, Bellpuig d’Urgell, Bellmunt d’Urgell... Deu ser perquè terra plana, gran extensió, ilimitat horitzó, creen una bellesa singular: la bellesa de la terra com a suport a la bellesa de l’ésser humà.

Joan Solà ha tingut la sort de nèixer a Bell-lloc d’Urgell. I per això deu ser una persona tan bella. Una bellesa que ha magnificat amb la seva exclusiva dedicació al llenguatge, el cim de la creació humana.

La dedicació de Joan Solà al llenguatge, l’ha exercit en dues direccions: cap endins del llenguatge, i cap a l’entorn del llenguatge. Cap endins del llenguatge, estudiant-lo fins a profunditats inaudites: molts i molts títols, però jo en vull destacar dos: Sintaxi generativa catalana, el 1986, i Gramàtica del català contemporani, 3 volums, 2002. Destaco sintaxi perquè és la clau de volta d’una llengua. Jo copso si una persona té un cap ben estructurat, si construeix correctament les frases del discurs oral o escrit, amb una bona sintaxi... I destaco Gramàtica del català contemporani, perquè la llengua sempre és una realitat en evolució i Joan Solà s’emociona amb Pompeu Fabra i Joan Coromines –els seus mestres!- però enten que permanentment hem d’anar més enllà d’ells.

Si tots aquests savis estudis de lingüística el condueixen cap endins del llenguatge, cap l’entorn del llenguatge també té una munió de realitzacións, ja que es desficia perquè tothom conegui bé el català i tothom el parli amb la dignitat que és mereix: classes com a catedratic de la llengua a la UB, textos inquiets sobre El futur del català (un llibre de 2005); però sobretot, sobretot, mitjançant una impressionant tasca de divulgació periodística, principalment amb la publicació periòdica d’articles a la premsa, sobretot a l’Avui, amb petites però encertades suggerències sobre la llengua, a partir de coses insignificants, de coses de cada dia, de nimietats que, tanmateix, menen la bellesa de la llengua al llindar de la perfecció. Precisament aquesta immensa, molt escaient i molt oportuna tasca periodística acaba de ser recollida en un llibre antològic, que ja porta un títol que és tota una divisa: Joan Solà. Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra, publicat aquest any 2009 i que ja es troba a la 4a edició. S’hi recullen 153 articles, gairebé tots publicats a l’Avui, i que tots tenen la llargada d’una pàgina i mitja. Quan llegim el diari el llegim amb pressa, i no sempre ens trobem amb l’ànim adequat per a assaborir i assimilar aquests petits articles. En canvi, ara, recollits en un llibre, es poden llegir, per exemple, un per dia, amb tota la calma, amb tota la delectança i amb tot el cervell. Aquest plaer és únic. I per això, tot just acabat de sortir, ja es troba a la quinta edició.

Per totes aquestes raons, per aquest amor a la llengua cap endins, en l’estudi, i cap a l’entorn, envers la gent, per això Omnium Cultural li ha volgut donar aquest any, el 6 de juny, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Però això no és tot, perquè un mes abans, el 7 de maig, la seva universitat, la universitat on va estudiar, la Universitat de Lleida li va lliurar el Doctorat Honoris Causa, que és la màxima distinció que pot concedir una universitat.

II. ... a Segador Revoltat

I ara ve la segona part: “de Premi d’Honor a Segador Revoltat”. Vet aquí, que nosaltres, Reagrupament Independentista de Sant Andreu, li volem donar un nou premi, un premi que qui sap si no és més simbòlic i més carregat de passat i de futur que els dos anteriors: el premi Segador de l’Any. Perquè, tal com ens ha explicat en Xavier Miralles, els segadors, el 1640, venint de tot Catalunya, es van reagrupar a Sant Andreu –talment com nosaltres ara estem reagrupats- abans de portar la revolta a tot Barcelona, per alliberar els presos i donar mort al Virrei del Principat, Comte de Santa Coloma, quan fugia per Monjuïc. Ara no es tracta de matar ningú, però si de revoltar-nos per alliberar-nos, primer de la por que paralitza, i després, per endreçar una estratègia, que ens deslliuri de la subordinació política i ens meni a la plenitud sobirana.

I aquí també juga un paper en Joan Solà: realment es mereix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però també el del Segador de l’Any, Perquè llegint els seus tres darrers parlaments, el que va fer a la Universitat de Lleida en rebre el doctorat Honoris Causa, el que va fer al Palau de la Música Catalana en rebre el Premi d’Honor de les Lletre Catalanes, i el que va fer davant del Parlament de Catalunya, com a cloenda dels dos premis anteriors, en tots tres parlaments – que són d’una diversitat i d’un riquesa conceptual i emocional esbalaïdores, malgrat només portar-se un mes de diferència l’un de l’altre- hom hi pot descobrir que en aquests tres discursos, el Dr. Joan Solà i Cortassa, nat a Bell-lloc d’Urgell el 1940, llicenciat en filologia clàssica, doctor en filologia romànica, i amb un títol de màster en lingüística per la universitat de Reading, Anglaterra, hom hi pot descobrir que aquest home bo, docte i bell, s’angoixa per la precària situació de la llengua catalana i en tots tres discuros deixa anar unes analisi de les causes i un pronunciament sobre les solucions, que realment no solament el fan mereixedor del premi Segador de l’Any, sinó també de l’apel·latiu de Segador Revoltat, de segador revoltat contra l’actual situacio de subordinació política i disposat a donar, en el moment escaient, el bon cop de falç.

Així en el discurs al Palau de la Música per agrair el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 9 de juny, tot parlant del lligam indissoluble que hi ha d’haver entre la nostra llengua i la nostra societat, va sintetitzar:

La qüestió és fàcil de verbalitzar: si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels Estats reconeguts; amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats. Els tres darrers segles de la nostra història ens ho mostren palesament i de múltiples maneres.
Diguem-ho d'una altra manera: nosaltres hem d'aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten. La nostra vida en tots els sentits ¾econòmic, científic, lingüístic, artístic, literari, tecnològic¾ no pot conformar-se a ser un apèndix, un subordinat de cap altra.
A mi em sembla que, ras i curt, no hem sabut o pogut aspirar a l'ideal que deia de màxima sobirania política, econòmica i cultural.

I com a cloenda:

Deixin-me fer un vot, des d'aquesta tribuna solemne, perquè la nostra comunitat aspiri d'una vegada a aquest grau de dignitat imprescindible, que implica un tracte d'igual a igual amb l'Estat, d'una banda, i amb les llengües del nostre entorn, de l'altra.

També, més sibil·linament pel públic que tenia al davant, però igualment clar i contundent, en el discurs al Parlament de Catalunya, el 1r de juliol, va pronunciar – i pronunciar-se-:

I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil.la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència.
La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.

Finalment, en el primer dels discursos, el que va fer el 7 de maig, a la seva Universitat de Lleida en rebre el doctorat Honoris Causa, potser perquè era a casa seva, fou més clar i explícit que mai. I així, tot parlant de l’intent de genocidi cultural a què ha estat sotmesa la nostra llengua durant segles i tot analitzant-ne les causes, en ple discurs i entre parèntesi, com qui no diu res, deixava caure:

(Encara hi hauríem d’afegir un altre factor: ¿què són una persona i una comunitat sense un Estat seu de debò, un estat que no maldi secularment i incessantment per eliminar-te o sotmetre’t sinó que et defensi a ultrança? Aquest aspecte és de plena actualitat aquests dies i des de fa mesos i anys i segles. Un greu problema que hem de resoldre si volem continuar subsistint com a persones i com a pobles lliures, sobirans i productius).

Moltes gràcies, doctor Joan Solà, sou realment un Segador Revoltat, us mereixeu sense cap mena de dubte el primer premi Segador de l’Any, que donem Reagrupament - Sant Andreu.

Per això ara demanem a la vice-presienta de la nostra, de moment, associació Reagrupament Independentista de Catalunya, Rut Carandell, que vulgui lliurar el premi a Joan Solà i dedicar-nos prèviament unes paraules.
Moltes gràcies, estimat Reagrupament de Sant Andreu.

Ignasi Pujades

Casal Catòlic de Sant Andreu, 2 de desembre de 2009

Enllaç de l'article a la web nacional

Primer premi Segador de l'any

2009-12-10T11:49:00.001+01:00

(Sant Andreu de Palomar, 2-12-2009)

Reagrupamentde Sant Andreu va atorgar, aquest dimecres, el Premi Segador de l’any al lingüista, Joan Solà, també Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El Premi fou lliurat a Solà per la vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell.

L'acte del lliurament va aplegar al bell mig del barri deSant Andreu unes dues-centes persones, coincidint amb les dates de la Festa Major.

Va obrir l’acte, el coordinador de Reagrupament Xavier Miralles, agraint el grau d’implicació i tarannà de la gent que col·labora amb Reagrupament, de forma totalment voluntària i altruista.

Seguidament, l’escriptor Víctor Alexandre va prendre la paraula, fent una sentida al·legoria de la nostra llengua i expressant la preocupació de com estem deixant que les influències de llengües externes ens fan perdre la riquesa de molts dels nostres mots. Alhora va expressar la voluntat que incorporem com a catalans tots aquells nouvinguts vinguin d’on vinguin i se sentin d’aquí. Ens va adreçar a no cometre discriminació pel simple fet del lloc de procedència.

Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt, petit municipi capital de l’independentisme, va remarcar amb força la necessitat de la transversalitat i unitat de tots els catalans. Units per a arribar a l’objectiu sense fisures internes. Va reflectir com la idea de quatre persones del poble va moure tants i tants sentiments, fins i tot oposats, i com aquella idea que nasqué a Arenys s’ha escampat arreu de les nostres contrades. Fins i tot, comentava irònicament, els van enviar feixistes, i aquests volen anar a tots els pobles on democràticament es pugui exercir el dret de vot. Ens va demostrar amb quatre xifres que la independència és possible, omplint encara més d’esperança la nostra voluntat d’assolir-la.

Xavier Miralles, a continuació, va recalcar, que van triar el nom del premi en honor als Segadors revoltats a Barcelona i reagrupats a Sant Andreu, l’any 1640.

Posteriorment, el company Ignasi Pujades va glossar la figura, tant literària com personal, del nostre convidat, ressaltant expressions efectuades per ell mateix, en discursos con el del Palau de la Música Catalana.

Rut Carandell, en nom de Reagrupament, va fer l’entrega del premi a Joan Solà, i Reagrupament Sant Andreu va entregar com a recordatori als ponents, el nou llibre “Sant Andreu i la Sagrera, com són i com eren”, recull fotogràfic de casa nostra, fet per gent del barri.

Joan Solà, visiblement emocionat, va expressar, de forma molt encoratjadora, la voluntat de redreçar-nos davant de tanta persecució, admetent que si bé ens equivoquem, altres fa tres-cents anys que s’equivoquen i ens agredeixen, tant amb la paraula, com amb pistoles i bombes en altres èpoques. Ens va reflectir les sensacions expressades, fins i tot amb petita pèrdua d’estreps, davant de fets deplorables com l’actual discussió de l’Estatut. Paraules d’un home de poble, amb una infinita cultura.

L’emoció va deparar una gran emoció als assistents a la vetllada, que van cloure l’acte amb el Cant dels Segadors.

Pere A.

Enllaç de l'article a la web nacional.

FESTA MAJOR (1ª part) : TSUNAMI A SANT ANDREU

2009-12-07T05:55:00.012+01:00

Sant Andreu de Palomar, Divendres 27 de novembre de 2.009, 2:00 a.m.

"Blue monday" sona com poques vegades ho havia fet, ressona la melodia dels grans New Order pel tot carrer mentre més de dues-centes persones ballen als peus de la inmensa estelada que enlluerna la nit andreuenca. L´activitat és febril a la barra, l´anar i tornar de la gent va esgotant mica en mica les existències, però segueix sonant "Blue monday"....... L´èxit del "Concert Jove" va superar amb escreix les nostres expectatives. Era la nostra primera aparició al carrer, i aquesta proposta agosarada ha acabat sent una mà guanyadora dins el marc de la Festa Major del barri. Al llarg de tot el dia molts dels nostres companys van estar pencant perque tot sortís rodó, i així va ser. Els neguits previs a la Festa s´esvairen amb l´aparició dels espectaculars entrepans de truita de patates de la nostra companya Dalila....mmmm....amb l´estòmac ple, tot es veu diferent. La nit va començar amb "Els invisibles", l´actuació va ser senzillament espectacular, quina gran versió del "Yellow" de Coldplay....un deu per a ells. Acte seguit, "La Sentina" escalfà al personal amb el seu pop personal i intransferible tot esperant als Dj´s Clandestino i Mamaye (residents de la Sala Apolo).
La nit seguia el seus curs, birres entre camarades i animades converses entre patriotes reagrupats d´altres barris precediren la col.losal actuació dels Dj´s. Moviment de plats a l´escenari i de sobte, el carrer ple de gom a gom. El jovent de Sant Andreu es reagrupà al nostre concert, i de quina manera! L´excels mestratge en l´art de jugar amb les melodies i els ritmes d´aquests Dj´s contribuí a que la Festa mantingués la seva tensió fins les tres de la matinada, loop a loop i bit a bit fins la victòria final! (l´esgotament del mam). Una nit mítica, un divendres fantàstic, ideal per precedir a un "Blue Monday".
Felicitats a tots els companys

P.S. A la nena de Gràcia: com no ens la van posar, la punxo jo. HANG THE DJ!!

Posted by Xavi

Anem de festa major!

2009-11-23T21:05:00.004+01:00

Veniu a participar als actes de la festa major de Sant Andreu organitzats per l'assemblea de Reagrupament-Sant Andreu, us hi esperem!

JOAN SOLÀ : "Vivim en un estat que ens menysprea secularment"

2009-10-15T00:00:00.004+02:00

Entrevista de Laura Borràs al Premi d´Honor de les Lletres catalanes publicada al núm 12 de la Revista Òmnium (01.09.2009)

EL PERFIL
Joan Solà, el flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009, té un programa ètic d’actuació que inclou l’honestedat, la constància, l’exemplaritat i el valor, al costat de la ciència, el magisteri, la integritat i la bonhomia. La seva feina diària està directament relacionada amb la convicció amb què treballa i amb la intensitat de la seva dedicació. Una dedicació a la llengua. Al país. És un home d’acció i de reflexió: les seves contribucions ens han enfortit com a parlants, ens han il·lustrat com a filòlegs, han establert càtedra des de la seva posició de lingüista, de gramàtic i de membre de l’Institut d’Estudis Catalans; però la seva intensiva dedicació a la docència li ha permès ensenyar a pensar a tantes generacions d’estudiants que sentim un orgull especial per haver estat alumnes seus. Compromès, decidit i valent, Joan Solà parla clar i català, aquesta llengua que tant estima i per a la qual ha treballat incansablement. La seva clarividència respecte de la nostra història li permet tenir una voluntat política i cultural ambiciosa i una voluntat diàfana de mantenir la llengua catalana.

–Vostè fa tota una vida que es dedica a la llengua, n’ha fet la seva professió i ens ha llegat algunes obres monumentals. Ara que ha viscut tants reconeixements, com veu i valora la seva contribució a la gramàtica descriptiva, primer, o a la normativa, quan vegi la llum?
–Si em permets, crec que la pregunta que em fas intenta ser profètica. Tu pressuposes que jo vaig néixer per ser gramàtic, perquè ara tinc unes quantes obres considerables. Però la cosa no ha anat exactament així: jo sóc una persona exactament igual que les altres i precisament la biografia de la meva joventut era bastant vulgar. És ara que la gent, per una cosa o per una altra, m’han posat una mica més amunt. Jo no tenia cap idea del que faria demà passat. I això s’ha de dir, perquè la gent es pensa que tu vas néixer encimbellat i resulta que la vida, de vegades, et porta pels camins que vol. La meva biografia va anar per aquí. Jo vaig fer clàssiques i l’any que vaig acabar l’Antoni Comas guanyava una càtedra a la Universitat de Barcelona. Em va proposar ser ajudant al seu departament, i vaig entrar com a ajudant de llengua catalana. Després vaig haver de fer oposicions, les vaig guanyar, i així es va anar consolidant el meu camí com a professor de català.
–Però arriba un moment en què aquesta feina diària amb la llengua comença a consolidar-se amb obres. Aquí vostè sí que té la voluntat de sistematitzar els seus coneixements.
–Novament estàs parlant a posteriori, quan ja veiem realitzada una gramàtica d’un pes important; però jo la devia començar l’any 95, amb cinquanta-cinc anys, la qual cosa vol dir que la vaig començar cap al final de la meva carrera acadèmica. Aquesta gramàtica és el meu orgull personal més gran, perquè m’ha costat uns esforços impossibles d’explicar, però també m’ha donat satisfaccions igualment impossibles de verbalitzar. I, a més a més, m’ha fet fer un salt qualitatiu en la meva coneixença de la lingüística, de les persones, del tarannà humà…, que m’ha transformat la vida. Per tant, aquesta gramàtica és per a mi l’objecte més apreciat de tot el que he arribat a fer. Però aquesta gramàtica no me la vaig inventar pas jo: me la va demanar un editor, en Xavier Folch.
–I quan veurà la llum la gramàtica normativa?
–Sortosament, aquesta obra la fem en equip, tot i que jo vaig ser ponent durant uns anys de la part de sintaxi. Aleshores em va passar una cosa difícil d’entendre, acabava de dirigir l’altra obra que diem, i llavors l’Institut em va oferir ser ponent de sintaxi. Vaig dir un sí eufòric, que és com em sentia llavors, fort, eufòric, una mica com ara. Perquè després d’un esforç com aquell, et queda una força interior tan gran que et sembla que llavors sí que saps català. No català, no, lingüística. És clar, vaig dir un sí il·lús a l’Institut. Il·lús, perquè m’han acabat costant molts més esforços els anys dedicats a la gramàtica normativa que no pas a la descriptiva. En una obra descriptiva com la Gramàtica del català contemporani, als autors se’ls van obrint camins, però ells poden no seguir-los, no arribar fins al final. En canvi, en una gramàtica normativa, si hi ha matisos, els has d’aclarir. I això t’atura, no pots continuar fins que no resols els dubtes. Fa sis anys que treballem plegats i cada cop el conjunt d’opinions va sent més coherent, més productiu. No anem més de pressa, d’acord, però no anem més de pressa perquè descobrim la bellesa de tot aquell constructe, la importància del que estem fent: volem anar més enllà, perquè el lector se senti més segur, perquè l’obra sigui més pancatalana.
–És una gran responsabilitat acabar fixant el que ha de ser la norma, el que la gent haurà d’acabar dient, la decisió de cap a on ha d’anar el català…
–A mesura que vas fent anys i vas treballant, arriba un dia que la teva seguretat interior és més alta i llavors ja no pretens arreglar el món d’avui per demà. Assumeixes que el món és massa complex per poder-lo arreglar tot sol. Ni jo ni la Comissió de Gramàtica no el podem arreglar per obra d’encantament. La gramàtica catalana és molt més complicada del que molts s’imaginen. Si nosaltres arreglem una mica les coses més visibles, ja podem donar-nos per contents. Aquesta idea et dóna una gran tranquil·litat, afortunadament. Perquè el món és una cosa massa sublim perquè tu la puguis apamar i tancar, i com més saps, més clarament veus que la ciència és inexhaurible. I això, paradoxalment, en comptes de crear-te angoixa, et dóna tranquil·litat.
– De manera que seria la provisionalitat, el fet de saber que no estem dient l’última paraula, allò que ens fa avançar?
–Una de les coses que jo he après a la universitat és a ser humil, no en el sentit místic o moral dels capellans, sinó en el sentit de saber enfrontar-te a les coses despullat, sense mitificacions. Aleshores és quan veus la realitat, amb tota la seva dificultat i riquesa alhora.
–Però això no és precisament gaire habitual. Jo recordo que assistint a les seves classes de sintaxi catalana pensava: si a sobre aprenem sintaxi, dòmino! Perquè eren tantes les coses que ens ensenyava! Penso que partien del fet de repensar contínuament, d’ajudar a formar el criteri de les persones, i això en un moment com l’actual, amb la reforma de les universitats pel pla Bolonya, en què es parla de no ensenyar a saber, sinó de donar competències…, doncs vostè ja ens aportava això: criteri. I jo ho trobava sensacional, que no volgués establir càtedra, que ens esperonés a pensar, a repensar.
–Però això, fins i tot, que ja entenc que tu ho valoris, no és una cosa que pretenguis fer, és fruit de la teva manera de ser. De vegades tampoc no et quedes tranquil dient això o allò a l’alumne, però ho acabes dient. Jo a classe arribo a ser molt feliç perquè allà dic coses que fins i tot jo m’estranyo que les pugui arribar a dir, però les dic. Però això és així precisament perquè treballes amb una matèria que tu saps que no és tancada. Ara, si et tanques bibliogràficament, si no vas a congressos, etc., aviat se t’acaben els recursos. A mi m’ha passat, vaig haver d’anar-me’n a Anglaterra a fer un màster, perquè estava literalment acabat. No sabia res més, n’era conscient, em feia vergonya començar un altre curs.
–Sens dubte això també és excepcional...
–De fet, jo entenc que les classes han de servir per proporcionar eines. És com els economistes que expliquen que no hem de portar el pa a l’Àfrica, sinó que els hem d’ensenyar a fer el pa. Doncs és molt semblant. Jo als meus alumnes els dic una cosa que és molt intel·ligible: els dic que facin preguntes i que ja veurem si els les contesto. I sovint, si una pregunta és intel·ligent, si no és banal, em passa que no en sé la resposta, i els ho dic, però també els dic que més important que la meva resposta és la seva pregunta. Es queden parats, però és que això és important. Moltes vegades la pregunta ja porta implícita la resposta. I si no, porta implícit el camí cap a la resposta.
–Vostè sempre ha tingut una relació amb la llengua molt crítica, molt valenta, molt creativa, fins i tot. Sempre he pensat que la tracta amb molta naturalitat, que la dessacralitza molt, una cosa que no acostuma a passar amb la gent que treballa amb la llengua. En les polèmiques que hi ha hagut sobre quin és el model de català que volem, i quin català es parla…, no té la sensació que de vegades el poden haver considerat com algú que s’ha relaxat massa?
–Més que relaxar-me, potser la paraula seria de voler tornar als orígens, aquesta seria la interpretació més noble. Però això també té un risc: baixar als orígens és molt noble, però el fet de qüestionar crea neguit en les persones que no es qüestionen les coses.
–En efecte, crec que metodològicament aquest és el gran ensenyament: el dubte. Però ara voldria vincular aquesta feina sobre la llengua al moment en què apareix aquesta dimensió de compromís més cívic, polític, patriòtic, de fer el salt a la vida pública, amb la visibilitat que representa tenir una columna setmanal en un diari. Què és el que el porta a fer aquest salt públic ara fa trenta anys?
–Suposo que és un cuquet que portes a dins, el cuquet de qüestionar les coses. I el meu caràcter –que ja deu ser una mica d’herència– em portava a fer això, i un bon dia em van oferir una columna de diari. Llavors vaig creure que calia anar fonamentant-ho tot, no viure d’impressions subjectives, perquè la subjectivitat em feia patir. I objectivar vol dir parlar amb gent, esbrinar per què es diu això o allò, comprar llibres. I això d’intentar justificar-ho tot, per veure-hi més clar a poc a poc et va conduint a altres terrenys. Mentre llegia lingüística, m’anava formant també en la part sociopolítica d’aquest poble, que en definitiva era el mateix...; així entenia per què els que defensaven la llengua ho feien, i això m’anava situant en una posició diferent davant de la llengua però també davant de la gent que la parla i del poble que la té. Fa temps, vaig llegir que els pobles hereten de pares a fills coses aparentment invisibles: la por es transmet de generació en generació sense saber com; i nosaltres arrosseguem la por de ser un poble submís. I ara, amb tot això del finançament, i de l’Estatut, tampoc no reaccionem, perquè tenim por d’una reacció encara més violenta. Ara bé, mentre arrosseguis aquesta por, la teva llengua serà miserable. Això és el que m’ha portat a una actitud paral·lela de defensa de la terra, de defensa del poble.
–Parla de defensa de la terra i del poble. També de la llengua?
–Una part bastant extensa de la meva biblioteca és sobre sociolingüística: estudis referits al Canadà, a Suïssa; i molt sobre el català. Són coses que de vegades no acabes d’entendre-les, però a poc a poc et vas construint per dins. He arribat a una síntesi que em dóna una certa tranquil·litat, una certa seguretat d’opinió. Em sembla bastant clar que si la llengua perilla a Catalunya, si la llengua ens fa patir tant durant segles, és perquè la tenim en una consideració molt baixa, perquè no ens arribem a creure que aquesta llengua és exactament igual que una altra. I no ens ho creiem probablement per una raó política, perquè com a poble hem sigut molt desgraciats, com a mínim des de Felip V. Hem estat sempre bastonejats, trepitjats, menyspreats. Vivim en un estat que ens menysprea secularment i que menysprea la nostra llengua.
–L’altre dia parlava amb l’Antoni Puigverd, que va escriure un article en què deia que vostè tenia una visió herderiana, romàntica, de la llengua i que per això avisava del seu perill de defunció si no es trenca la dependència política que tenim envers l’Estat espanyol. Per a Puigverd, els seus raonaments són més emocionals que intel·lectuals i, a més, estan lligats al paradigma de la Renaixença en què llengua era igual a pàtria i que aquest li sembla un esquema caduc. Jo li rebatia dient-li que els estats centralistes fan aquesta identificació i l’apliquen amb tanta contundència com a èxit final. Vostè creu que aquest paradigma encara és vigent?
–Aquesta idea que llengua és pàtria es pot banalitzar i es pot retrotreure als versos d’Aribau, però també es pot interpretar d’una altra manera. Jo no sóc un romàntic en el sentit tou de la paraula, jo no defenso la llengua per la llengua, sinó pel fet que la llengua i jo som una mateixa cosa, i perquè ja estic fart de sentir-me humiliat o insegur quan surto de Catalunya. N’estic fart. Perquè l’home i la llengua són exactament el mateix, i l’home i el seu grup, també. I és això el que Espanya no vol acceptar. Espanya no accepta la diversitat en cap sentit. Aquesta és la qüestió. És clar, però és que la història Catalunya-Espanya sempre ha acabat de la mateixa manera. Han desenvolupat pocs arguments, molt febles, però molt efectius i que perpetuen la catalanofòbia des de fa ja més de cent anys.
–El problema és la manipulació sistemàtica...
–La manipulació del pensament, i del sentiment. I, en conseqüència, la degradació interna de la llengua. Aquesta degradació interna de la llengua ens produeix un neguit profund: que sempre hagis d’estar qüestionant-te la bondat d’innombrables paraules i expressions... Tu i els teus fills, una generació i una altra... Com pot ser que un poble visqui amb una llengua que se l’estima, però que sempre hagi d’estar patint per aquesta llengua? Des de la meva columna m’ho plantejo contínuament, però intento fer columnes optimistes, perquè el terreny pessimista s’exhaureix. No pot ser que un poble hagi interioritzat aquesta por. Hem de reaccionar, i treure’ns de sobre la por, l’acceptació de la subordinació, de la humiliació.
–Por i desconeixement, aquestes han estat dues característiques habituals en la nostra història més recent. A més, a causa del fet que la normativització va arribar tard, a causa de les vacil·lacions perpètues, sembla que ens hagin fet triar entre si volem més parlants o tenir-ne menys, però que dominin la normativa.
–És que la por a la gramàtica normativa l’arrosseguem, com a mínim, des dels inicis de la Renaixença, amb “el català que ara es parla”. Avui encara som aquí i em fa l’efecte que aquesta distància entre el català normatiu i el català real és encara molt més gran, perquè ara la llengua està molt més castellanitzada. Aleshores, a la Renaixença, eren conscients de quatre fenòmens que eren més aviat literaris, però la llengua del poble tenia una fortalesa enorme. La gent del poble només sabia català, però no en el sentit d’ignorància, sinó en el sentit fort, perquè ells tenien una llengua sana. Afortunadament, la llengua catalana s’ha conservat perquè la gent parlava el català. Però el que ens passa a nosaltres és que tenim una llengua amb una altra de més poderosa a sobre, superposada, però no és tant que la llengua sigui més poderosa com que té un exèrcit al darrere. Allò que diuen els sociolingüistes, que una llengua és una parla amb un exèrcit. Desenganyem-nos: això és així. No hi ha cap altra definició científica de llengua. És això.
–Després li diuen que és un revolucionari…
– Ai, carai, però això no és ser revolucionari, és intentar clarificar les coses. Jo només miro d’aclarir-me a mi mateix, i així és com entro a classe amb la mirada una mica més pura.
–Què ha significat per a vostè rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes?
–Aquests dies, després de tot això que ha passat, que m’he trobat amb uns impactes que no me’ls esperava, a poc a poc he anat veient, amb l’allau de correus electrònics, d’SMS, de cartes i telefonades que m’arriben de tot arreu…, perquè, saps que m’han dit que fins i tot s’ha creat un grup al Facebook?; doncs amb tot això he arribat a entendre que, independentment que això m’afecti a mi o no, hi ha moltíssima gent que necessitava que algú digués alguna cosa amb una certa força. Però, a més, hi ha un segon aspecte: tant de bo això fos una mica de ferment perquè sobretot la joventut fes un pas endavant i digués: “Escolteu, tireu endavant per aquest camí, perquè és l’únic camí viable, perquè enrere no hi podem anar”. I si ara, després del premi, hi hagués un cert moviment, mínim o no tan mínim, al qual jo hagués pogut col·laborar, això per a mi valdria més que tots els premis. En definitiva, jo continuaré fent el que he fet sempre.
–Ho sé, ho sé, això del Facebook: jo també en formo part! Tot plegat demostra que aquest premi la gent se l’ha fet molt seu, que l’ha viscut molt, no li sembla?
–És el que veig. Algú m’ha dit que no s’havia vist mai un Premi d’Honor que tingués aquesta ressonància tan gran en tan pocs dies, però això probablement és perquè hem anat a tocar un tema molt fort, el de l’angoixa.
–Però és molt simptomàtic, també.
–És clar, però és que ja fa massa anys que el país viu aquesta angoixa en tots els àmbits. I els nostres governs hi col·laboren des de fa trenta anys negant-ho, dient i dient-nos que no ens passa res. Què vol dir, això? A veure si d’una vegada deixem d’enganyar-nos. Assumim la realitat d’una vegada i després començarem a treballar, però si comencem negant que aquí hi hagi conflicte lingüístic, aleshores no hi podrem posar ni remei.
–Fins i tot s’arriba a dir que el castellà està en una situació de perill per culpa del català!
–En això consisteix la intoxicació. Una dictadura, un estat d’opressió, com més fort és més ràpidament crea la sensació de normalitat: la seva ideologia passa a ser la ideologia “normal”, l’estàndard, l’acceptada per la gent. Com més vegades repeteixes una mentida, més veritat sembla. La irregularitat amb el català és aquesta: que és però no és la llengua del país. I, a sobre, ens diuen que el volem imposar. No! El que intentem és que no es perdi, que és una cosa ben diferent.
–Ja acostuma a passar ja, que els que defensen el bilingüisme en realitat defensen la seva capacitat de continuar sent monolingües.
–Va per aquí, la cosa. I ara el que volen és que d’una vegada ens deixem de sentir no espanyols, que deixem de reclamar diners i normalitat. Bé, en definitiva, el que jo crec és que aquest poble nostre té una gran capacitat de reacció, i desitjo que la joventut sigui capaç de reaccionar i de crear noves realitats; potser sí: potser intentant deixar el passat i mirar cap endavant. Però cal també que deixem d’enganyar-nos. Ò

EL TERCER GRAU

1 Creu que Catalunya tornarà a ser una nació independent algun dia?
Ho desitjaria, però caldran molts anys de feina més neta i clara que la que s’ha fet durant l´anomenada democràcia.
2 En el panorama polític actual veu algú capacitat per liderar aquest procés?
Conec poc el món real de la política. Un líder no es crea en quatre dies, però de vegades el tenim i no el veiem.
3 Li agrada que haguem d’encomanar el català?
No em fa ni fred ni calor. Voldria només que la publicitat a favor del català fos més alegre i menys masoquista.
4 Què diria als que pensen que les campanyes de política lingüística són completament supèrflues i innecessàries?
Depèn de com es fan.
5 La supervivència de la llengua catalana depèn més dels ciutadans o del govern?
En primer lloc, del govern, almenys en el món actual; però tot seguit, també de la gent: un cop la gent recuperi la normalitat de sentiment sobre la seva personalitat.
6 Català light, català heavy o català i punt?
Canviaria totes les gramàtiques i tots els diccionaris per una llengua de carrer viva i activa.
7 Què pensa dels defensors del bilingüisme a Catalunya?
Els defensors actuals, els que coneixem, no defensen el bilingüisme sinó la situació política de desigualtat.
8 Què es pot fer perquè el jovent triï el català com a primera llengua de relació?
No ho sé, però hi ha prou persones que podrien ajudar a saber-ho o a intentar-ho.
9 Sempre que hi ha alguna normativa amb relació a l’obligatorietat d’aplicació del català hi ha polèmica: seria partidari que fos obligatori per llei que totes les emissores de ràdio i televisió que tenen freqüències atorgades per la Generalitat hagin d’emetre, com a mínim, la meitat dels seus continguts en català?
La igualtat absoluta de les dues llengües en la vida pública em semblaria una situació acceptable. Menys d’això, no.
10 Com a lingüista, per què creu que els espanyols tenen tantes dificultats per aprendre català?
No són dificultats lingüístiques, són dificultats polítiques i, per tant, psicològiques.
11 Creu que en una Catalunya independent s’acabaria la catalanofòbia?
Aquesta situació és molt probable que hi ajudés poderosament, no pas al cap de vint-i-quatre hores, però.
12 Recentment ha traspassat un altre Premi d’Honor, Baltasar Porcel, que en diverses ocasions havia “sonat” com a Nobel català. Si Catalunya fos un país independent tindria ja un Premi Nobel?
És probable.
13 I per acabar. Faci’ns una confessió: un desig, un temor i un projecte per realitzar.
Desitjaria que els polítics poguessin mirar més a favor del país que a favor del seu partit. Temo que l’espanyolisme no ens acabi d’ofegar. Un projecte important seria intentar guanyar-se la joventut, almenys una part important de la joventut, cap als ideals d’un país amb la seva llengua forta i amb una convivència una mica més real.

Darrers vídeos

2009-10-04T11:56:00.005+02:00

Després d'unes setmanes de manca d'activitat al blog de Reagrupament Sant Andreu, tornem per publicar aquí els darrers vídeos sobre reagrupament que han aparegut ens els mitjans de comunicació aquests últims dies coincidint amb la celebració de la 1a Assemblea Nacional de Reagrupament.

Entrevista a Joan Carretero als Matins de TV3:

Vídeo TN migdia TV3 del dia 03/10/2009:
http://www.tv3.cat/videos/1523439

Vídeo TN vespre TV3 del dia 03/10/2009:
http://www.tv3.cat/videos/1523999

Vídeo AvuiTV 03/10/2009:
http://www.avui.cat/cat/avui-tv.php?video=158

Independentisme creixent

2009-09-07T13:28:00.001+02:00

FONT: EL PUNT

Independentisme creixent

El nombre de partidaris d'un estat català creix en uns 5,5 punts en els últims 4 anys i correspon gairebé al 20% dels catalans

07/09/09 02:00 - Barcelona - ANNA SERRANO

En plena negociació del finançament, el president de la Generalitat, José Montilla, alertava a Madrid que si el procés no acabava en acord es donaria ales a l'independentisme. El mateix advertiment es fa davant d'una possible retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional o després que una jutgessa –a instàncies de l'advocat de l'Estat– hagi anul·lat el referèndum sobre la independència de Catalunya previst pel 13 de setembre a Arenys de Munt. Creix el nombre de partidaris d'un estat català? La resposta és: sí. Els baròmetres elaborats pel centre d'estudis d'opinió (CEO) –depenent del govern– constaten des del 2005 que el nombre dels qui voldrien una Catalunya independent ha crescut un 5,5% en quatre anys i que va ser d'un 19% el mes de juliol.

No és només una percepció de polítics i analistes. El nombre de partidaris d'un estat català ha crescut en els últims quatre anys. Així ho constaten els baròmetres d'opinió elaborats pel CEO, organisme depenent del Departament d'Economia i Finances. Les enquestes –fetes trimestralment– sempre contenen una pregunta sobre quina hauria de ser la relació de Catalunya amb Espanya. I el dels partidaris de la resposta «un estat independent» ha crescut en gairebé 5,5 punts des del 2005. Ha augmentat del 13,6%, el juny d'aquell any, fins al 19% aquest juliol, que va ser quan es va publicar l'últim baròmetre. Què ha passat entre aquests dos percentatges? L'aprovació de l'Estatut al Parlament de Catalunya, la negociació i passada del ribot del text a Madrid, el referèndum per aprovar la carta catalana, les eleccions de l'1 de novembre del 2006, les espanyoles del 9 de març del 2008, la crisi, la negociació del finançament... Tots aquests moments s'han vist reflectits en les enquestes del govern. El mes de maig, per exemple, quan el nou model encara no estava tancat i a les portes de les europees, els partidaris de la independència de Catalunya van arribar al percentatge rècord del 20,9%. En el següent i últim baròmetre, que encara no recollia l'impacte de l'acord, el nombre corresponia a un 19%. Hi ha un cert consens segons els qual cada cop que s'entra en conflicte amb l'Estat l'independentisme creix. Des d'ERC, el secretari general, Joan Ridao, reconeixia fa uns dies a El Temps que una eventual sentència negativa contra l'Estatut per part del Tribunal Constitucional no aniria malament al partit en relació amb l'objectiu de sumar complicitats en el camí cap a la independència. I a l'esperat pronunciament del TC, s'hi afegeix l'encesa polèmica a Arenys de Munt, després que una jutgessa –a instàncies de l'advocat de l'Estat– hagi suspès l'autorització municipal perquè el diumenge dia 13 es faci una consulta sobre la independència de Catalunya, cosa que ha encès el debat sobre el dret d'autodeterminació i sembla haver provocat un efecte cadena. Caldrà veure si es reflecteix o no en els propers baròmetres.

Les altres opcions

Amb tot, la majoria dels catalans prefereix que Catalunya sigui una comunitat autònoma dins l'Estat espanyol. Però, si la d'una Catalunya independent és la resposta que més ha crescut en els últims quatre anys, la de ser un territori més entre uns altres 17 és la que més ha baixat: un total de quatre punts; del 40,8% al 36,8%. Ha crescut una mica, en canvi, el nombre de partidaris de la constitució d'un estat dins d'una Espanya federal, ara, a l'entorn del 32%.

Així, si s'hi afegeixen els que voldrien un estat català i els que també optarien per aquesta fórmula però encara en relació amb Espanya, es passa d'una majoria del 44,9%, fa quatre anys, a un aclaparador 51% el mes de juliol.

Pel que fa als que preferirien que Catalunya fos una simple regió d'Espanya, el nombre cau del 7% al 6,20%, malgrat que en alguns moments dels últims quatre anys ha arribat fins al 3,8%.

Autonomia insuficient

D'ençà del 2005, també ha crescut notablement el nombre de persones que creuen que Catalunya gaudeix d'«un nivell insuficient d'autonomia, passant del 52,3% al 62%. El dels que creuen que és suficient ha baixat del 35% al 28% d'ara.

Vuitanta ajuntaments a favor del dret a decidir

el punt

Vuitanta ajuntaments, entre els quals destaquen poblacions com ara Altafulla, Amposta, Arenys de Munt, Girona, Figueres, Manresa, Torredembarra, Valls, el Vendrell o Vilafranca del Penedès, van aprovar fa dos mesos una moció pel dret a decidir sobre un estat propi, impulsada pel moviment Deumil.cat, que va néixer amb la convocatòria de la manifestació que va tenir lloc el 7 de març d'aquest any a Brussel·les amb el lema «Volem l'estat propi». La moció a la qual es van adherir aquests ajuntaments afirmava que els regidors i regidores es comprometien en el ple a «fomentar dinàmiques que ajudin a fer conèixer internacionalment la reivindicació del dret a decidir a tenir un estat propi, impulsant contactes institucionals internacionals amb autoritats locals d'Europa i del món en general». En aquest sentit, els ajuntaments es comprometien a comunicar l'acord als parlaments català i europeu, al govern i a la CE.

L´onze de Setembre: Patriotisme i dignitat!

2009-08-31T13:35:00.004+02:00

Argumentari de Reagrupament

2009-07-20T13:06:00.003+02:00

Breu argumentari de Reagrupament Independentista

Què defensa Reagrupament?

La independència de Catalunya

La regeneració de la política

Independència

- Catalunya és una nació: tenim dret a ser lliures i a tenir un estat

- Que l’estat espanyol sigui federal, confederal o el que sigui depèn de la voluntat dels espanyols, que no permetran cap avenç significatiu en l’autogovern (com demostren amb l’Estatut). En canvi ser independents només depèn dels catalans

- L'estat propi permetrà aconseguir de cop tot allò que volem i que es impossible obtenir d'una altra manera, com ser membres de ple dret a l'ONU, la UNESCO o als Consells de Ministres de la Unió Europea; disposar d'ambaixades autèntiques; que el català sigui oficial als jutjats, a Brussel·les i a Estrasburg; tenir seleccions esportives; recaptar i gestionar tots els
nostres impostos; gestionar la immigració; i tot allò que tenen tots els estats.

Catalunya serà un Estat membre de la UE, amb els mateixos drets i deures que la resta.

- Els beneficis de la independència són molt més grans que els possibles costos que hi pugui haver a curt termini: l’estat espanyol ens pren el 10% del PIB cada any, més de 21.000€ milions a l’any. Això vol dir:

3.000€ per català a l’any, l’equivalent a un pla Obama cada any (és a dir, tot el que Obama està dedicant per ciutadà americà per reactivar l’economia aquest any els catalans ho paguem cada any).
Uns 60 milions d’euros al dia.
Aquests diners podrien comportar menors impostos, major despesa social o les dues coses. En tot cas, el que els catalans decidim.

Com s’aconsegueix la independència?
- Proclamant-la des del Parlament per una majoria absoluta de diputats (declaració unilateral d’independència).

- No cal fer un referèndum previ, perquè l’estat espanyol no ho permetrà mai, i perquè el referèndum són les pròpies eleccions al Parlament.

Regeneració de la política

- Cal assegurar transparència, ètica, austeritat i bona gestió per part dels representants públics.

- Això s’assegura amb:

Llistes obertes -així tothom pot saber a qui vota, i per tant demanar-li comptes si no fa bé la seva feina.
Limitació de mandats -en la política s’està de pas, “professionals que temporalment es dediquen a la política, no polítics professionals”.
Establiment dels sous en funció del que l’individu ha sigut capaç d’obtenir en la vida civil (p. e. sous en funció dels rendiments del treball declarats en els darrers anys; així ningú es pot enriquir ni perdre diners amb la dedicació a la política).
Publicitat dels sous dels representants públics i limitació de les dietes.
Prohibició d’acumulació de càrrecs; règim estricte d’incompatibilitats.
Transparència en la despesa pública.
Els més preparats per cada responsabilitat, defugint l’amiguisme, el nepotisme o qualsevol de les seves variants.

Conclusions:

- La independència és possible i necessària, i només depèn de la voluntat dels
catalans.
- El procés d’independència ha d’anar lligada d’una regeneració de la política: ens hem de sentir orgullosos dels nostres representants públics, han d’estar a l’alçada, hem de poder confiar en ells.
- Si vols la independència i la regeneració de la política no cal cap referèndum: només cal que donis suport a Reagrupament.
- Si volem, podem: només depèn de nosaltres.

Possibles preguntes:

- Què és exactament Reagrupament?

Reagrupament és una entitat cívica que promou una candidatura transversal i unitària a les eleccions al Parlament.
El projecte pot acabar constituint-se en partit, coalició electoral o agrupació d’electors, en funció del que sigui més pràctic. En tot cas, sigui quina sigui l’estructura jurídica Reagrupament és, per sobre de tot, un moviment de patriotes que volen (i) la independència i (ii) la regeneració de la política.

- Catalunya o Països Catalans?

L’àmbit d’actuació són els Països Catalans, amb diferents posicions de partida en cada territori però amb voluntat de confluència i d’aconseguir la independència de tota la nació.

- Cal fer referèndum per aconseguir la independència?

No cal fer un referèndum perquè l’estat espanyol no ho permetrà mai i perquè el referèndum són les pròpies eleccions al Parlament.
No es descarta fer un referèndum, si cal i és possible, però en tot cas l’únic camí possible actualment és la declaració unilateral per part del Parlament.

- No serà molt costós?

Els beneficis de la independència són molt més grans que els possibles costos que hi hagi a curt termini: l’estat espanyol ens pren el 10% del PIB cada any (cada any!), 21.000€ milions a l’any, 3.000€ per català a l’any (un pla Obama a l’any!).

- Deixaré de cobrar la pensió?

No, al contrari, podrà pujar. Catalunya té un dèficit de la Seguretat social amb l’estat espanyol de més de 3.600€ milions. Això vol dir que les pensions podrien pujar, o es podrien mantenir però es crearia un fons de reserva per garantir el futur de les pensions catalanes.

- No és millor reformar Espanya, i ser una autonomia amb molt autogovern?

No, reformar Espanya és impossible, com demostren amb l’Estatut, que el van retallar (“cepillar”) a les corts espanyoles, l’estan incomplint, i el Tribunal Constitucional el retallarà encara més: Espanya és com és, s’accepta o es marxa, però no es canvia.
Per reformar Espanya cal arribar a un pacte amb Espanya, i Espanya no vol; per ser independents, els catalans només ho hem de voler.

- No és millor dedicar esforços en alguna de les plataformes?

Qualsevol projecte polític ha de tenir traducció en el Parlament, que és qui ha de declarar la independència.
Els partits actuals no trencaran el status quo, com han demostrat no acceptant a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular per permetre un referèndum sobre la autodeterminació de Catalunya (tots els partits, CiU, PSC-PSOE, ERC, IC-V i PP, van votar en contra).

- De dretes o d’esquerres?

El pacte del PP i el PSOE al País Basc és de dretes o d’esquerres? Per les coses importants, a tots els països els partits es posen d’acord per sobre de qüestions de dretes i d’esquerres.
Sense recursos econòmics ni competències no es poden fer polítiques ni de dretes ni d’esquerres.
El dia que siguem independents cadascú ja decidirà si és de dretes o d’esquerres (o que no és ni de dretes ni d’esquerres); ara és poc més que un exercici teòric.

Com pots ajudar?

- Apunta’t a Reagrupament! Si no pots fer res més, almenys pagaràs una quota que servirà per tirar endavant el projecte.
- Explica el projecte a tothom que coneguis.
- Anima a tothom a apuntar-se a Reagrupament (o, com a mínim, aconsegueix les seves dades de contacte per poder-lo mantenir informat).
- Digues a Reagrupament com vols ajudar.
- Organitza trobades amb persones independentistes del teu entorn per explicar-los el projecte. Si vols, algú de Reagrupament vindrà per ajudar-te a explicar el projecte.

Més informació:

www.reagrupament.cat

info@reagrupament.cat

Sopar - Col·loqui

2009-07-14T23:54:00.003+02:00

-Feu clic al cartell per ampliar-lo-

Mapa:

Mostra un mapa més gran

Finançament

2009-07-13T23:46:00.000+02:00

En aquesta nova entrada al blog us presentem dos articles que fan referència al finançament des d'una òptica prou suggerent.
Esperem que us siguin d'interès.

El finançament Salgado-Solbes: les claus
Acaba de concloure la roda de premsa de la Ministra Salgado per informar del nou model de finançament. Aquí en teniu un resum, i una comparativa amb les aspiracions catalanes a l’inici de la negociació.

1. Salgado ha confirmat que el model és el de Solbes del desembre.

2. Els fons es divideixen en dos tipus: el de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals i el de Suficiència Global per la resta de competències de totes les CCAA.

3. Al fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals s’hi destina el 80% dels recursos: 75% aportat per les CCAA i 5% per l’Estat.

OBJECTIU MÍNIM GENERALITAT: MÀXIM 65%. S’incompleix en un 15%.

4. Els recursos per serveis públics fonamentals es reparteixen en base a la població ponderada per les següents variables, entre parèntesi les CCAA que les reclamaven:

Dispersió (Front del Nord-Oest), envelliment (Front del Nordoest, Castelles), insularitat, superfície, població en edat escolar (Andalusia), densitat (Castella i Lleó).

Les variables de ponderació de l’Estatut no hi són: immigració, costos diferencials, població en risc d’exclusió. La ministra ha afirmat que un estudi va demostrar que el cost mitjà sanitari d’un immigrant era inferior al d’un nadiu perquè és més jove.

5.El fons de suficiència global finança la resta de competències i garanteix l’status quo actual. Si amb el que rebrà per l’altre fons, una CCAA hi perd respecte a la situació actual, l’Estat la compensarà amb el fons de suficiència global.

6.S’afegeixen dos fons nous de signe contrari:

- El de competitivitat per les més riques. Salgado ha dit que serà un fons molt petit.

- El de convergència per les més pobres i les més envellides.

7.Les diferències en finançament per càpita entre les CCAA ara són de 40 punts es reduiran a 30 punts, però no desapareixen.

Per justificar que Catalunya passarà a estar lleugerament per sobre de la mitjana es pren com a referència la situació actual calculada per l’Estat sense homogeneïtzació competencial, que dóna que Catalunya està ara només 1 punt per sota, a 99 punts respecte de la mitjana de 100. Els càlculs que sempre ha fet servir la Generalitat són amb homogeneització competencial i donen un índex de 94. Per tant es comparen índexs diferents.

El principi d’ordinalitat no es complirà: aquest principi exigeix no només quedar per sobre la mitjana sinó quedar els tercers en el rànking.

8. Per posar en marxa el sistema, l’Estat aporta recursos addicionals. Salgado només ha fet públics els del 2012 que seran al voltant d’11.000 milions, però ha afirmat que és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris. També ha dit que la majoria de recursos addicionals es posen el 4rt any, per la delicada situació econòmica actual. No ha dit les xifres del 1er i del 2n any. Sembla que pel 1er podrien estar al voltant dels 6.000 milions d’euros per totes les CCAA.

9. La paraula esforç fiscal no apareix en el document.

10. Ha afirmat que si alguna CCAA vol vendre l’increment d’ingressos de la pujada de l’impost de l’alcohol i el tabac, com a nous recursos, ella no és ningú per impedir-ho.

11. Per indicació del Sr. Ocaña, Secretari d’Estat d’Hisenda, ha afirmat que l’Estat seguirà retenint el 50% de la despesa pública total.

12. Ha afirmat que ella ni confirmarà ni desmentirà les xifres que facin públiques les diferents CCAA com a previsions del 2012, que són això, previsions.

13. Ha avisat que les liquidacions del 2008 i del 2009 seran negatives per les CCAA, perquè la recaptació ha estat inferior a les bestretes que es van donar a les CCAA. Les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat, però aquest retorn es periodifica, amb un any de carència i per tant les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat el 2011 i el 2012 (justament els anys on es preveu que el model nou doni més ingressos).

14. De cada euro que recapta una CCAA pels impostos que té cedits o participats, 75 cèntims van a la bossa comú de repartiment per totes les CCAA i 25 cèntims se’ls queda.
Elisenda Paluzie
____________________________
Dins la ratera (article d'en Salvador Cardús a l'Avui)
Dins la ratera
No tinc ni idea de com es por sortir de l’atzucac en què s’ha ficat la política catalana. Ho dic perquè dins la ratera no hi ha només el govern, sinó també l’oposició. El més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s’han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L’obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l’esquer. L’incompliment de l’Estatut i l’amenaça del Constitucional; l’espoli fiscal i la impossibilitat de gestionar la crisi econòmica i el seu impacte en la indústria del país; la intromissió pràctica de l’Estat en la supervivència de la llengua, en el model escolar o en el sistema financer català representat per les caixes d’estalvis, per posar alguns exemples, no està en mans dels nostres partits resoldre-ho. De cap partit, per molt que tots facin el valent. No n’hi ha cap que tingui una estratègia pensada per sortir de la ratera i tot es redueix a tàctiques per veure qui la governa. I vet aquí la causa del ridícul: amenaçar el gat quan s’és dins de la ratera.

Probablement per tot això, la reflexió de Joan Carretero a l’AVUI, feta des de fora de la gàbia –per un “metge de Puigcerdà”, com irònicament es presentava al cap de pocs dies en un acte públic– ha produït una enorme inquietud dins la ratera. A la ratera no estan per bromes. Allà dins, s’hi han vist uns nervis desigualment repartits segons la manera com cada partit ha pensat que una possible nova oferta electoral independentista el podria afectar en el repartiment de l’espai disponible, certament escàs. Si han cregut que no els afectava directament, s’ho han mirat –equivocadament– amb displicència. Si ho han vist com una intromissió en el propi espai electoral, hi han reaccionat amb ira, fent judicis d’intencions temeraris, sense voler entendre de què va l’envit.

Vist a una certa distància –els tacticismes polítics a la gàbia fa temps que m’han deixat d’interessar–, m’atreveixo a fer algunes observacions a propòsit de l’incident. En primer lloc, l’article de Carretero diria que parlava en nom d’allò que passa fora de la gàbia. En una proporció difícil d’establir però cada dia creixent, hi ha un independentisme que se situa per damunt de l’eix dreta-esquerra i que en té prou de pensar que la situació actual és econòmicament insostenible i políticament inacceptable. Hi ha des d’empresaris, passant per professionals liberals de tots els nivells i sectors, fins a assalariats, funcionaris, estudiants, policies, jubilats i vídues. L’independentisme és interclassista, com el Barça. Com ha de ser per poder triomfar políticament... No és que aquesta gent no tingui interessos a dreta o esquerra, sinó que sap que hi ha un obstacle previ i comú: Espanya. I, ni que mai no ho diria d’aquesta manera, cada vegada que el president Montilla ha advertit els espanyols que o es resolien les qüestions pendents de manera favorable o es produiria un gran desafecte, crec que ha partit exactament de la meva mateixa constatació, per bé que amb prudència ho hagi volgut situar en el futur hipotètic. Cada dia hi ha més població catalana que té la convicció que és esquilada, que a més se’n foten i que sap que, de fet, l’autonomisme de què tant havien lluït els espanyols, està a punt de fer fallida. De manera que no és una estupidesa pensar que una oferta electoral estrictament independentista i ideològicament transversal, pensant en ara mateix, podria recollir no tan sols el vot desenganyat d’ERC i CiU –que ja és molt–, sinó part del que encara té però que cada vegada que va a votar, vacil·la.

La reacció dins la ratera ha estat de nervis, perquè s’ha interpretat com si Carretero també volgués entrar-hi. No ho sé, però crec que s’equivoquen. Si es tractés d’entrar a la gàbia, un cop dins, Carretero personalment o el projecte que el metge de Puigcerdà sembla que suggeria a l’AVUI, es trobaria amb les mateixes limitacions de la resta de partits. És per això que tinc la impressió que la novetat del que proposa l’antic conseller de Governació –estem parlant en el pla del discurs polític– és que se situa fora de la ratera. No conec prou el doctor Carretero, però, fins i tot quan era al govern, pensava i actuava com un outsider. Sembla que amb Maragall es van clissar de seguida, i automàticament la desconfiança va ser mútua. Qui millor que Maragall per veure venir un altre outsider com ell mateix? I és que entrar al Parlament amb el projecte principal de promoure una declaració unilateral d’independència, des del meu punt de vista, ja és situar-se just fora de la ratera on s’han ficat tota la resta de partits i de la qual no volen sortir ni tan sols en el pla retòric del discurs. Ja sabem que ERC vincula la possibilitat de la independència a l’expectativa d’ocupar, sembla que prèviament, l’espai polític d’esquerres. Al PSC no tan sols no han tremolat, sinó que han vist que ERC els confortava en el seu catalanisme tebi. I a CiU, el sector més sobiranista, ha dit que de la independència “no en fa cavall de batalla”. Encara bo que Oriol Pujol situava aquesta aspiració “en la neurona de qualsevol nacionalista”, perquè –tot i confiar que els nacionalistes en tinguin més, de neurones– com a mínim aquesta mena de sentiments ja queden més ben localitzats que no pas on fa anys els havien col·locat honorables antecessors del seu mateix partit: a les vísceres.

Una altra cosa és discutir la possibilitat real de desenvolupar el projecte polític que s’intuïa en l’article de Joan Carretero al nostre diari. Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés. Vistes algunes reaccions, potser ni tan sols els que comparteixen l’objectiu polític i que ara militen en els altres partits, farien un salt en el buit tan gran i sense xarxa. Les gàbies, les rateres, tanquen, però també protegeixen.

He dit que no sé com es pot sortir de la ratera de la política catalana. I menys aquests dies, que els gats es passegen per aquí, vetllant-la. Però si la situació d’encallament s’allarga, si es resolt malament el finançament, és difícil d’imaginar amb quin programa els actuals partits podran anar a les eleccions del 2010 sense parlar de gats i només discutint de com repartir-se l’esquer. Serà en aquella circumstància, doncs, quan potser és veurà més clarament l’oportunitat de posar en qüestió l’existència de la mateixa gàbia. Tot i que el millor seria que tots els que ara són dins s’atrevissin a parlar-ne. I a sortir-ne, esclar.

Jo no crec en utopies!!

2009-07-06T15:00:00.002+02:00

Apreciats amics, companys i lectors anònims : l´anomenat catalanisme polític ha fracassat. Aquesta notícia coneguda per tots, el gran objectiu perseguit des dels temps de Prat de la Riba fins l´actualitat ha esdevingut quelcom utòpic i irrealitzable. Tot es basava en la faula que quan Espanya es modernitzés, Catalunya seria reconeguda nacionalment pels nostres "estimats" veïns. Morí Franco i Espanya es va modernitzar; va haver-hi una transició democràtica; han passat més de trenta anys, i Catalunya és una Comunitat Autònoma més, com Múrcia o Madrid. Segle XXI, cap dret, cap reconeixement. L´estúpid somni d´una Estat Federal o Confederal on Catalunya fos reconeguda com a tal s´ha anat a "Can Pistraus". El darrer intent fou el projecte d´Estatut, i en això es va quedar, en un projecte ridiculitzat. És absurd seguir jugant aquesta partida, per Dignitat nacional s´ha de fotre enlaire el tauler de joc i començar la Nostra partida. Cal denunciar l´engany que estan sometent els actuals polítics "catalanistes" a tot el poble, uns des del Govern i els altres des de l´oposició. Concert econòmic? Català a Europa? Reconeixement com a Nació? Seleccions esportives? Control immigratori? Utopies barates que s´han de combatre. Espanya només ens vol dissolts dins el seu Estat, despullats de qualsevol personalitat per condemnar-nos en breu a la nostra invisibilitat. Segle XXI, les pors atàviques que emmanillaven els nostres pares han esdevingut fantasies. Tancs dins l´UE? Pensar en això sí que és creure en utopies. Algú dubta que si volem podem? Des de el Parlament de la Nació, si els catalans volem podem, i tant si podem. El que no podem és decidir què volem que Espanya faci o deixi de fer, mai podrem aconseguir res, no hi ha ja pacte possible. El nostre futur l´hem de decidir Nosaltres. La visió d'un Estat asimètric és una autèntica fantasia que els espanyols mai acceptaran. És evident que només tenim dues opcions factibles: continuar sent com Múrcia o esdevenir Estat. Estic fart de les utopies, molt fart, cansat d´hipotètics Estats Federals, asimètrics o rectangulars. Només ens calen dues coses : Patriotisme i Dignitat.

(Autoritzat pel Gos Gànguil)

Presentació

2009-06-26T17:58:00.001+02:00

Finalitats de l’associació Reagrupament:

1. Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català.

2. Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.

3. Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català.

4. El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.

ASSOCIA'T A REAGRUPAMENT